[...]
—Tinc una proposta.
Es va atansar com la meva amiga April quan vol explicar un secret, malgrat que cap d’ells val la pena, o ni tan sols és secret.
—Si no dius a ningú que soc aquí, t’arreglaré els ulls.
—Sí mira, i què més!
Va parpellejar un parell de cops.
—Això és el que estic intentant fer.
—Vull dir que no pots.
—Per què?
—Perquè ningú m’ha pogut arreglar els ulls, a part de les ulleres.
—Tinc certes habilitats. Ho veuràs si...
—Si no parlo a ningú de tu?
—D’això es tracta, aquest és el punt clau.
—Com sé que no em deixaràs cega? Potser ets com un d’aquests venedors que fan promeses, però només diuen mentides.
Va seguir remenant coses amb les mans:
—No faria una cosa així a una criatura que no m’ha fet cap mal.
—Això vol dir que si et fes mal em podries tornar cega?
—Això és el principi de mínim coneixement.
—I si m’arregles els ulls i jo no dic a ningú res sobre tu, marxaràs del nostre camp?
—D’això es tracta!
[...]